viernes, 25 de septiembre de 2026

Rafael Casanova

El General Moragues i el seu destí tràgic:

Rafael Casanova representa el mite del líder polític civil que sobreviu i s'integra, el militar Josep Moragues i Mas 1669-1715 representa el màrtir absolut i el destí més cruel de la repressió borbònica postguerra.L'heroi de la resistència: 

Moragues va ser un dels caps militars més destacats de l'exèrcit català miquelets.

 Va lluitar de forma incansable al llarg de tota la Guerra de Sucesió i, un cop caiguda Barcelona, va capitular a la fortalesa de Cardona, l'últim reducte borbònic de la Catalunya interior a rendir-se.L'intent de fugida i la traïció: Tot i que les capitulacions de pau li garantien, en teoria, la vida i la llibertat, Moragues es va sentir vigilat pel nou règim absolutista. 

El 1715 va intentar fugir en vaixell cap a Mallorca que encara resistia, però va ser traït, detingut i jutjat per alta traïció.Una execució exemplar i macabra: Felip V va voler utilitzar Moragues com un càstig exemplar per dissuadir qualsevol intent de rebel·lió posterior. 

El seu càstig va ser d'una crueltat extrema:

Va ser desposseït de tots els seus honors - militars: Va ser arrossegat pels carrers de Barcelona lligat a un cavall.

Va ser degollat i posteriorment esquarterat.

El seu cap va ser col·locat dins d'una gàbia de ferro i penjat al Portal del Mar (la muralla de Barcelona) amb una inscripció en llatí que prohibia retirar-lo sota pena de mort.

El cap de Moragues va romandre tancat a la gàbia exposat públicament durant dotze anys fins al 1727.

llegir es una opció per aprendre a ser lo que un és. fortificar la ment i confrontar el progrés emocional con també lo espiritual. ningún naix per voler ser desgraciat, sinó per ser feliz i no ser humiliat. Vull saber qui sóc per aprendre a créixer interior ment i tal vegada ser millor de lo quere avans; En un racó oblidat del món —un lloc que no apareix en cap mapa, perquè només existeix quan algú el necessita— hi havia El Jardí dels Pensaments Vius. Allí, cada idea era una flor, cada emoció un riu, cada record una pedra que brillava amb llum pròpia.Però un matí, el jardí va començar a tremolar.Una ombra, nascuda de dubtes antics, s’estenia entre les arrels. No era malvada: només estava perduda. I enmig d’aquella foscor, una veu suau va cridar:“Bon dia… una abraçada.”La veu no venia de cap criatura del jardí. ¡venia d' tú!